Tulum - Belize - Guatemala

Avui escrivim des de Puerto Barrios (Guatemala) on fa un parell d'hores que hem arribat des de Punta Gorda (Belize) en un water taxi, una lanxa que ens ha portat en 1h.

En molt pocs dies hem avançat molts kilòmetres...

Després de sortir de Playa del Carmen, vam agafar un bus cap a Tulum. És una petita població al sud de Playa que és conegut per les seves runes Maies just a la vora del mar (el Mendoza les coneix...) Un cop allà vam dirigir-nos cap a la platja, on hi ha com una mena de càmpings de cabanes a la sorra.

Quan vam arribar no ens podíem creure el que estavem veient: el paradís.

La nostra cabana estava a primera línea de mar, envoltada de palmeres i sobre una sorra blanquíssima. El mar era de color turquesa i no es veia ningú a la vora, lliure de turistes.

Realment si existeix el paradís, aquest lloc és el més semblant a allò que tots tenim al cap quan l'imaginem.

A la cabana no hi ha aigua, ni llum, ni llits... ni res de res, només el terra de sorra, el sostre de palma i dues hamaques per dormir...ah i dues espelmes!

Al caure la nit vam anara sopar a un xiringo que hi havia a uns 200m i a fer una cervesa amb uns caribeños molt simpàtics que el portaven.
La nit va ser una mica incòmoda degut al vent que bufava i ens va omplir de sorra, però tot allò va valer la pena quan al matí següent vam obrir els ulls en aquell indret bellíssim

Després de rumiar-ho durant unes hores vam decidir continuar el nostre camí (tot i que ens haguessim quedat a viure allà de bon grat!) i vam agafar un autobús cap a Chetumal, just a la frontera amb Belize.

Durant aquest viatge vam fer una petita amiga que ens va donar algunes orientacions de primera mà, es deia Damaris i tenia 7 anyets. Aquesta part de Mèxic ja es pot veure l'altra cara del país: barris bastant degradats, transports mes precaris i gent bastant més humil que a la zona turística.

A la ciutat de Chetumal vam arribar de nit, fet que complica el buscar allotjament per la inseguretat que donen aquestes ciutats amb la foscor, però vam tenir molta sort ja que a la sortida de la terminal ens va venir a buscar un mexicà característic anomenat Ramiro i ens va oferir dormir a la seva "posada" per 1oo pesos (10$). L'home ens va ajudar moltíssim en les indicacions i per aixó vam poder anar a sopar a una loncheria a un barri poc transitat pero on vam pasar una vetllada inoblidable conversant amb l'avia de la familia, que la regentava. Amb aquella dona, un cop haviem sopat, ens vam aseure a la fresca i ens va estar explicant d'on provenia, els seus origens i de que havia treballat.

Va resultar que era una indígena de la tribu Chitzee que vivia a les muntanyes frontereres entre Mèxic i Guatemala i havia baixat a la costa perqué el seu home es dedicava a la extracció de resina (resulta ser que antigament va haver molta demanda per aquella zona de ma d'obra indígena).

Ella mentrestant es dedicava a cuinar i a rentar als campaments, fins que farà uns 40 anys va arribara Chetumal i va obrir aquesta loncheria, que a dia d'avui treballen un dels seus 19 fills amb l'ajuda d'alguns dels nets.

Al dia seguent després d'esmorzar i aprovisionar-nos menjar pel llarg viatge vam agafar un bus que ens portaria fins Belize City (ciutat de Belize, que es un pais que no sabiem de la seva existència fins que vam preparar aquest viatge).

Belize es una ex-colonia anglesa on es parla anglès i la cara de la reina surt en la seva moneda. Tot el contrari del que ens pensàvem, Belize és un país pobríssim i molt enraderit, sobretot la ciutat on segons diuen les guies i nosaltres vam veure una ciutat molt insegura.

El viatge fins allà va ser en bus d'aquells antics americans, on nosaltres érem els únics blancs en tot el bus. Aixó no va ser problema. El que si ho va ser és l'angles abreujat que parlen ells. Vam llegir que són tan vagos que tallen les paraules per lo que és molt difícil entendre'ls.

A Belize City no vam estar ni mitja hora ja que a la mateixa estació vam agafar un altre bus fins a Punta Gorda, on passaríem la frontera cap a Guatemala.

El viatge va ser pessadíssim i finalment vam arribar a Punta Gorda a les 20'30h. La primera sensació que et dona Punta Gorda és una mica xunga, però de seguida veus que l'ambient és de reggae i rastafaris negres com el carbó i la gent que et vas creuant et diu: yeah man! peace! és autèntic de debó. Sona música reggae per tot arreu i fins i tot l'oficina d'immigració sembla un xiringuito de platja.

Vam buscar un hostal i vam anar a sopar i tothom que vam conéixer semblava portar una fumada contundent...però tots eren somrients i amb ganes d'ajudar... molt bon rotllo

Així que al matí següent hem anat a veure el mercat de dissabte i a les 9'15h hem agafat la lanxa cap a Guatemala.

La veritat és que totes les persones que ens estem creuant pel camí són gent molt humil i servicial, tranquils i somrients, i de seguida ens expliquen les seves històries i les seves vides.

Hi ha llocs que semblen perillosos i d'altres que de seguida respires l'ambient i veus que estàs en un lloc pacífic, com aquí a Puerto Barrios, que tot i ser un caos de circulació i gent amunt i avall ens sentim a gust.

Ara dinarem a un lloc on podrem veure el Barça-Sevilla i just després sortirem camí de Río Dulce...