Avui fa 5 dies que vam arribar a Casa Guatemala i no tenim prou paraules per descriu-re com es aixo ni com ens fa sentir...
El primer dia que vam arribar era diumenge i els nens no tenien classe, aixi que era dia d'activitats. A mes, el cap de setmana hi ha menys nens perque alguns tornen a casa seva el cap de setmana.
Hi ha dos tipus de nens: els que son orfes o abandonats que viuen sempre a la Casa, o els nens de les aldees del voltant que tenen families molt pobres i van a la Casa de dilluns a divendres com una escola-internat.
Doncs be, diumenge era dia d'activitats: el David va estar jugant a futbol i a basket amb els nens grans (10-15 anys) i jo vaig anar a nedar a Las Brisas amb el grup de petits (5-10 anys).
Las Brisas es una petita aldea a una 15 minuts a peu que tambe toca al llac i on l'aigua es una mica mes freda i mes agradable. Vam estar tot el mati jugant a l'aigua, fent carreres, pujant a una lanxa amarrada i imaginant que viatjavem i menjavem gelats... durant aquest primer contacte amb els nens i aquests jocs vaig adonar-me d'una de les primeres coses d'aquesta experiencia: sovint a Europa tractem els nens com si fossin de vidre, i en canvi aquests nens ben petits son molt espabilats, forts i inteligents. Es vesteixen sols, es llencen a l'aigua sense por i neden ben lluny, pugen al moll sense cap problema i si cauen no ploren mai...els seus petits problemes els saben solucionar sense l'ajuda de ningu, i aixo al principi resulta estrany per nosaltres.
El dilluns ja comencen les classes i els horaris canvien. El David ha comencat a estudiar el tema de les instalacions electriques i les plaques solars per als nous ordinadors (que per cert, son una donacio de la UPC!!) i jo estic a l'escola reforcant a algun professor o a la clinica donant primers auxilis i organitzant la farmacia.
Hi ha moltes coses que veus i que parles amb altres voluntaris, que potser penses que tu faries d'una altra manera, millor, o que creus que podries canviar...pero al final te n'adones que probablement tot funciona com funciona pel bon funcionament general de la Casa.
Per exemple, els nens van molt mal vestits, la majoria de la roba esta trencada i descosida, alguns no porten roba interior o les sabates estan trencades...en canvi les bodegues estan plenes de roba...suposo que l'han de guardar be per quan de debo sigui necessari i han de mantindre reserves per si algun dia no entra roba pero aquesta es una de les coses que no s'enten d'entrada. Passa el mateix amb el material escolar.
A la clinica passa una cosa curiosa. L'altre dia vaig curar unes cremades a la cara i el pit a un nen que li havia caigut aigua bullint. Doncs be, quan vaig sortir de la consulta hi havia un munt de gent a la sala d'espera. Era gent de les aldees, de seguida es va correr la veu que la clinica estava oberta i van venir: un home amb un dit gairebe seccionat des de feia 8 dies!!!, una dona amb un bebe amb otitis, una dona que venia a punxar-se l'anticonceptiu... He parlat amb els de la organitzacio per saber com funciona aqui el metge i m'han dit que no hi van mai perque es molt car i molt lluny, que faci el que pugui perque sempre sera millor que res. Evidentment no puc punxar ni cosir ferides pero llavors puc cridar a una infermera i em dona un cop de ma...estic aprenent molt.
Nosaltres dormim a l'hotel que financia i gestiona la organitzacio i cada mati ens recull una lanxa a les 7h que ens porta a la Casa i ens torna a l'hotel cap a les 18h.
I pel que fa als nens tot es una meravella, es trist llegir-se el seu historial i veure perque estan a la Casa, els seus origens, i llavors ho entens tot, la necessitat de carinyo, de que estiguis a prop, el mal comportament d'alguns... Tots volen jugar amb tu, ensenyar-te coses que saben fer, seure al teu costat (o a sobre o darrere...sempre tens 15 nens al voltant). Es molt bonic caminar i veure que a deu metres t'espera una nena amb els bracos oberts i preparats per abracar-te...
Els altres voluntaris que hem conegut tambe son fantastics, la majoria d'espanyols son catalans aixi que podem parlar catala a Guatemala i seguir el partit del Barca amb passio colectiva!
Dimarts vam celebrar el carnaval i va ser molt divertit, concurs de disfresses i concurs de ball. A tots els encanta ballar i ho fan molt i molt be.
I aqui hi han algunes fotos mes: http://www.photobox.es/albums/5121300
4 comentaris:
Ei nois sóc l'Oscar! Veig que tot va com havieu planejat. Cada día que obro el blog i llegeixo els vostres comentaris hem quedo paralitzat, i no se si es enveja (sana clar) o rabia d'estar aquí retingut d'alguna manera o altre. Estic molt content de que estigueu ajudant a tota aqueta canalla, hem sento orgullós de ser amic vostre. El meu d'estí de voluntariat encara no està del tot clar,ja us informaré. I per quan torneu probablement ja tingui engegat un projecte preciós del que m'agradaria formessiu part.
Estic completament segur de que l'estància a Casa Guatemala l'allargareu molt més del que tenieu pensat,ànims i forces.
MOLTS PETONS I ABRAÇADES!!!
PD: David, aquest any el Barça no guanyarà res de res.
UOOOOO quina passada!!! Nosaltres que sempre ens mirem els problemes com si fosin una gran montanya,i llegeixo aixo i penso que collons faig treballan al Hotel on hi ha gent que es gasta 500 euros per una merda de crema, quin fastig de mon. Uns tant i altres tant poc. Per vosaltres es una gran experiencia, pero crec q per tots el que llegim aixo tambe ho es, encara que nomes sigui una petita reflexio. Molts anims... i em feu venir unes ganes de agafar un avio i presentarme alli. RECORDS A TOTS, no nomes al David i la Laura sino a tots els q fa temps q no vec, encara que estiguin el carrer de sota. UNA ABRAÇADA!!!! ROSA
Paralleta!!!!Ehhh, q he escrit en un altre lloc jo!!!vaya merde m'estic foten!!!jejejeje.Trobareu escrits meus x tots cantons,jejejej.
Doncs res nois q tot això q expliqueu és increible, fa posar la pell d gallina xq et fa adonar q nosaltres...no ls arribem ni a l sola d l sabata, aquesta gent sap l q es l veritable felicitat...
Weno nois me'n vai a hockey a verure l calafell, ja us nirem informan dels resultats,jejejejjeje.
MIL PETONS I MIL ABRAÇADES!!!!!!!!
Hola Laura y David, soy Eva. Joder, me emocionais cada día que leo el blog... qué pasada de experiencia! Envidiable!! Se me ponen lágrimas en los ojos y todo cuando hablais de los crios y es verdad que aquí los protegemos demasiado y les damos tanto cariño que a veces ni lo valoran :-) ahí sin embargo, todo debe compensar tanto... Felicidades por esta experiencia y seguir escribiendo, es super bonito leeros.
Besos de tu tia :-)
Publica un comentari a l'entrada