Casa Guatemala II

Possiblement avui ha estat el nostre ultim dia (de moment) a Casa Guatemala. Ens esperen a Santiago Atitlan i el projecte que hem vingut a fer aqui no es pot continuar fent des d'aqui. El David l'haura de seguir estudiant des d'Espanya, amb els mitjans tecnologics i la informacio d'alla. De totes maneres, es molt probable que quan acabem a Santiago tornem aqui...i si no es ara, ho farem en un futur, perque marxem d'aqui amb molt bon gust de boca per una banda i el cor trencat i trist per tot el que hem conegut i ara deixem enrere. Sembla que en un viatge aixi ens haurem d'anar acostumant a deixar moltes coses enrere per continuar, pero de moment encara estem molt sensibles als comiats i avui hem marxat d'alla amb llagrimes als ulls.
Es dificil pensar que no tornaras a veure aquests nens, que en nomes una setmana t'han enamorat, i que ells continuaran aqui quan tu tornis a casa teva...al primer mon.

Ha estat una setmana molt intensa! El David s'ha ficat a la butxaca a tot el personal de l'hotel i els treballadors de l'orfanat (es la seva especialitat) i ha pogut treure bones conclusions de cara a projectes futurs i millores per la Casa. Aixi que ara campem per l'hotel com si en fossim part, tots ens coneixen pel nom i seuen a xerrar o sopar amb nosaltres i quan passes per davant et diuen "como estas hoy mi amor?"

A la clinica hi ha hagut molta feina, molts nens han tingut varicela, es a dir febre, picors i ferides infectades. Es molt dificil tractar ferides aqui, per petites que siguin, perque sempre van bruts del dalt a baix, aixi que normalment es compliquen i s'infecten.

Fora de la "feina" tots dos hem pogut disfrutar d'un munt d'activitats a l'aire lliure i moments amb ells: partits de futbol, matins sencers banyant-nos al riu, veure películes de dibuixos al cinema (el cinema es una barraca de fusta sense llum i plena de fang amb cadiretes i un reproductor), l'hora del dinar, visitar els porquets que acaben de neixer a la granja... Tot aixo et permet fer vincles estrets en poc temps i treballar valors com l'amistat, l'equip, la confianca, compartir, ensenyar, ajudar els altres, superar-se... es una feina molt gratificant...

La veritat es que escrit aixi tot sembla idilic i precios, pero no es pot oblidar tot el rerefons que comporta un orfenat. Quan estas amb els nens no hi penses i nomes disfrutes del moment i t'adaptes tu tambe a la situacio, pero es despres quan penses en que caminen amb les sabates trencades i mengen amb les mans gairebe cada dia el mateix, que quan estan malats no tenen algu que pugui estar nomes per ells, que han apres a fer-ho tot sols perque no hi ha mes remei, que disfruten amb les coses mes petites i insignificants del mon, que comparteixen les mateixes joguines velles entre tots... hi ha una part molt trista darrere de totes les parts boniques d'aquesta historia, pero els nens somriuen continuament i aixo es el que et fa sentir millor.

Hem conegut gent molt interessant entre els voluntaris, unes noies de Cadiz que potser ens visitaran a Atitlan per Setmana Santa, una noia de Zamora que ha estat a molts orfenats arreu del mon i explica milers d'histories, una parella de francesos que ja ens han ofert casa seva, una irlandesa simpatiquisima, una alemana fiestera...i aixi uns quants mes tots ells grans persones de les quals tambe se n'apren molt.

Sovint anem a fer una cervesa al poble i xerrem durant hores. Els dimecres i els dissabtes hi ha festa al bar de l'hotel i ens fotem unes farres increibles aprenent a ballar "punta", que es un ball molt divertit tipic de la zona amb un ritme molt llati (al emule es pot buscar "Punta" o "Punta Garifuna" i el podreu sentir)

Mentre escric aixo el David esta reunit amb la directora de la organitzacio per presentar el projecte realitzat de les plaques solars. M'acaben de comunicar que ens quedem al menys tres dies mes ja que totes les propostes que li ha fet l'han entusiasmat i a partir d'aquest moment s'estableixen les bases de futurs projectes a realitzar. La directora necessitava un interlocutor per poder presentar els projectes a Espanya (d'on surten bona part de les donacions), i li ha semblat perfecte que recullim dades de tota la instalacio per un cop a casa, es reuneixi amb el departament de cooperacio internacional pel desenvolupament de la UPC per tal de trobar les fons de financiacio adequades.

Estem molt contents que la nostra ajuda no conclogui un cop finalitzat el viatge i el fet de poder estar en contacte amb la organitzacio per tal de portar a terme l'execucio dels diversos projectes, ens bindrara la possibilitat de tornar algun dia.