Atq'ola pit namit tz'utjil de Atitlan (Salutacions des de Santiago Atitlan)

Finalment ens vam acomiadar temporalment de l´Angie i vam agafar un bus que sortia de Guate i ens va portar per una carretera horrible durant 4 hores fins un poblet anomenat Panajachel. Els locals l´anomenen Gringotenango (poble dels gringos). Veritablement es el lloc on mes turisme hem pogut veure fins ara a Guatemala. Desde alla vem haver d´agafar una lancha que creua el llac Atitlan en 30 minuts, fins a Santiago Atitlan que era el nostre desti final.

La zona del llac Atitlan es una formació de 3 volcans al voltant del llac. El llac mateix esta situat a la caldera d´un antic volcà enorme, formant un altiplà a 1800m d´alçada. El paisatge resulta preciós.

Quan arribes a Santiago el primer que veus es una formació de nens guies que corren en la teva busqueda. Aquest t´ofereixen tot tipus d´informació, tot a canvi d´una bona propina. A nosaltres el fet de que els nens es dediquin a fer de guies en comptes d´anar a l’escola no ens va semblar be, per això al nen que ens va ajudar el vam convidar a dinar amb nosaltres en comptes de donar-li Quetzals.

La primera impressió que ens va donar el poble va ser molt dolenta. Vem arribar un dia de mercat i els carrers estaven asquerosos . Aqui les papereres son el terra i aixo fa que després d´un dia de mercat els carrers semblin el carrer Estafeta el dia 9 de juliol a les 6 del mati.

El primer que vam fer va ser buscar un hotel per negociar amb el propietari el preu d´una llarga estància. Els primers preus que ens van donar eren molt alts (125 € al mes per una habitació sense bany ni finestres on només hi cabia el llit). Vem pasar la nit a un d´ells amb la confiança que l´organització ens hagués trobat alguna cosa millor.

Al dia següent vem caminar 2 km fins arribar al Hospitalito Atitlan on vem parlar amb el coordinador de voluntaris, el Justin (canadenc amb un accent molt graciós), que ens va explicar que hi havien unes casetes de fusta amb bany i cuina molt a prop del llac. Ens les van ensenyar i ens en vem enamorar. Estaven just al costat de l´hospital i tenien vistes al llac desde el llit. El pis de dalt, on hi havia l´habitacio doble, era tot de fusta i el sostre feia forma de desvan, fet que resultava molt acollidor.

La feina que veniem a fer aquí en principi estava molt clara pero al arribar ens van ensenyar una llarga llista de necessitats a cobrir. D´aquestes hauriem de fer les que poguéssim. Certament la primera impressió que ens va donar l´hospital es que en poc podiem ajudar, ja que la necessitat mes urgent que tenen aquí es de metges i infermeres, pero poc a poc ens va comenzar a arribar feina. Tots els metges i infermeres voluntaris que treballen actualment aquí son americans o canadencs, de manera que tot el que fan esta en anglés. La organització mateixa es també americana, aixi que la pagina web esta completament en anglés. Això fa que no arribin gaires voluntaris que parlin espanyol. De manera que la Laura es va trobar amb una sèrie de documents que calia traduir a l´espanyol: procediments d´inventari, descripció de les feines de cada lloc de treball… i la pàgina web sencera.
A mi em van demanar que mires el tema de l´electricitat, ja que la xarxa pública falla constantment i llavors fan servir unes bateries que duren unes hores i quan aquestes s´acaben en principi fan servir un generador (que vam descobrir que no funciona). Aquest es un problema greu en un hospital, ja que mai es poden quedar sense llum a la sala d´urgéncies o els quiròfans. A més, m´han declarat el ¨manitas¨oficial, ja que em porten tota classe de màquines espatllades amb l´esperança que jo les arregli: des d´un autoclave (esterilitzador) o un portàtil fins a un desfibrilador!! El mes curiós es que de moment ho he pogut arreglar tot…
La Laura es va reunir amb una de les organitzadores de la ong (que es catalana i es diu Montse) i ara te una feinada enorme traduint la web.

El nostre dia a dia aquí es bastant tranquil en general, no hi ha horaris tan marcats com a l´orfenat, així que ens despertem a la nostra caseta de fusta, esmorzem i ens posem a treballar. Una mica mes tard, després de dinar, sovint baixem passejant fins al poble per comprar alguna coseta o connectar-nos a internet, i després tornem a la caseta a descansar o anem a casa del Justin i la Sara a fer unes cerveses o sopar. Si no, sopem a la cuina de l´hospital amb els metges i les infermeres de guàrdia.

De tant en tant passem a les habitacions a veure els petits que acaben de néixer i xerrar una estona amb la familia. El ritme de naixements aquí es brutal per un poble tan petit. Com a minim neix un bebe al dia, i hi ha dies de fins a 3 parts, aixi que a l´hospital sempre se sent plorar algun d´aquests ratolins.
Fa un parell de dies va néixer per cesàrea un bebe prematur, que tan sols pesa 1.4kg i se l´ha d´alimentar artificalment o obligar-lo a menjar amb una xeringa, perque es tan petit que no pot mamar o beure d´un biberó. Es la cosa mes petita que hem vist mai. Encara no té nom, perquè la taxa de mortalitat infantil es tan alta que tradicionalment els bebes no tenen nom fins que compleixen 1 mes i sembla mes segur que sobreviuran. De moment aquest petit es diu RN que significa ¨recien nacido¨.

Santiago es un poble d´indigenes Tz´tujil (sotojil) que conserven les seves tradicions intactes. Tots, homes i dones, van vestits amb el traje tipic i molts d´ells no parlen espanyol, només el seu dialecte. Si passeges pels carrers es tot un caos absolut, tot esta ple de merda, al mercat no hi ha cap tipus d´organització, els nens no van a l´escola i estan al carrer sols, els cotxes circulen amunt i avall per carrers plens de gent, tocant el claxon perque tothom s´aparti. Els mototaxis piten a tots els gringos que veuen per oferir els seus serveis, de manera que ens trobem que sempre que sortim a passejar sentim constantment els pitos darrere nostre.
Per culpa de tot aquest descontrol, l´altre dia vam tenir un petit accident que es va acabar convertint en tota una anècdota de pel·lícula: estavem a un dels carrers principals ple de paradetes de fruita i jo estava regatejant el preu d´una sindria. La Laura estava a 1 metre de mi mirant cap a una altra banda i del no res va apareixer un pick-up fent marxa enrere que no la va veure. Amb el cop la va tirar a terra. En un primer moment em vaig espantar pel seu estat pero de seguida va dir que estava be. En els dos minuts que va pasar al terra es va formar un nuvol de gent al voltant nostre cridant ¨al hospitalito!!! al hospitalito!!!¨ i dient tonteries per convencer-la com: ¨que te tienen que poner una inyeccion que sino ira peor!!!!!¨. Ella nomes tenia el cop i unes rascadetes pero el conductor (espantadissim) va comprar una ampolla d´aigua i es va oferir gentilment a portarnos amb el cotxe fins a l´hospital (que no calia, pero ens anava be perque ja tornavem cap a casa) i pagar-nos la visita.

Quan vem arribar a l´hospital ens vam adonar que haviem perdut la seva jaqueta i pensavem que podia haver quedat al terra despres de l´accident. Immediatament vaig demanar una bicicleta a un treballador, i vaig anar fins a la fruiteria per si l´havien recollit. Al arribar alla va passar el que sempre passa quan parlen un estranger i un chapin: sempre diuen que sí sense portar-te la contraria. Pero contradient-se moltes vegades ells mateixos! El fet va ser que em vaig ficar molt borde am el fruiter i el vaig acusar de lladre i inclus vaig entrar a casa seva per veure si la tenia. Un altre home que passava per alla em va dir que el millor en aquests casos era posar un anunci a la radio oferint una recompensa… Vaig tornar a lhospital enfurismat per recollir a la Laura i demanar consell al personal. Ells tambe ens van dir que la radio funcionaba molt bé, de manera que vam agafar un tuk tuk i ens vam dirigir a la radio.
La radio es una caseta petita al terrat del mercat, on nomes fan que cridar textos biblics i resar en directe. Quan vam arribar, el pastor ens va acollir amb afecte i a canvi de 5 quetzals (50 centims) va fer un discurs radiofonic d´uns 10 minuts i en idioma tz´tujil apelant a les conciencies cristianes de tot el poble per ajudar a dues persones extranjeres que havien vingut a ajudar a la comunitat. Tot aixo en nom de Deu i amb recompensa de 50 quetzals (5 euros). Mentre jo em quedava a la radio esperant resultats (que es veu que son immediats) la Laura va baixar a pagar al taxista i es va trobar amb el fruiter que li demanava els 50 quetzals perque ell sabia qui la tenia. Al mateix temps va apareixer el conductor del pick up dient que ell havia recollit la jaqueta i que no es preocupes. La seva dona havia sentit l´anunci a la radio i l´havia trucat: ¨la gringa que acabas de atropellar esta buscando su chaqueta¨aixi que l´home va venir de seguida al lloc dels fets a tornar-nos-la a canvi de res. El fruiter reclamava la seva recompensa (per no fer res) i abans de que s´emprenyes i tenir un problema per una tonteria aixi vam arribar a l´acord de donar-li la meitat de la recompensa per la seva ¨colaboracio¨(25Q) i comprar-li una sindria. I tots amics, aixi van les coses per aquí…increible! Tots aquests fets van passar en qüestio de nomes 1 hora! Ara ens coneix tothom al poble i els de l´hospital encara alucinen amb la historia, ja que tothom donava per fet que no trobariem mai la jaqueta… de pel·lícula!

D´aquí a una estona buscarem un bar per veure el partit del Barça i dinar alguna cosa, que per cert, es molt mes barato que comprar el menjar a una botiga. Com a exemple, 1l de llet val mes d´1 euro i un pot de Nocilla val casi 5euros!! Tot el que no siguin frijoles, tortillas y arros es considera un autentic luxe, de manera que tothom s´alimenta exclusivament d´aixo. La conseqüencia es que el percentatge de diabetics es molt mes alt que a un país desenvolupat, ja que la seva dieta esta unicament composta de carbohidrats (i Coca-Cola per beure…el mon esta boig). Lluitar contra això es gairebe impossible ja que es tambe impossible canviar la seva alimentacio quan no tenen mes recursos.

Suposem que estarem aquí fins despres de Setmana Santa. Aprofitarem per visitar els pobles del voltant i pujar algun volcá. A més, el Justin ens acaba de regalar un premi que li va tocar en una rifa benefica, que consisteix en una nit d´hotel al poble de Santa Cruz…aixi que d´aquí a uns dies disfrutarem d´una nit inesperada de luxes…




Ink'a y k'iy a bes q'inya! (adéu i molts petons!)




(les traduccions al tz'tujil son una aportació de la nostres petites amigues Anolea y Asusena)


Torna al principi de la pagina