Tikal-Semuc Chan Pei-Ciudad de Guatemala

Han passat bastants dies des de la ultima vegada que vam escriure i ara ho fem des de la Ciutat de Guatemala, la capital.
Finalment hem estat 18 dies a Casa Guatemala i el dilluns passat vam marxar definitivament (en teoria) per dirigir-nos a Santiago Atitlan, on ens espera un segon projecte. Abans però, voliem fer una mica de turisme i vam quedar en reunir-nos amb l’Angie a la capital el divendres 22 per acabar de definir el projecte i enviar-lo a Espanya.
Ens havien recomenat especialment que no deixéssim de veure les runes maies de Tikal i la zona de Semuc Chan Pei, tot i que ens quedava bastant al nord.
Les runes de Tikal estan molt a prop de Flores, que està al llac de Peten Itza, però vam fer nit a un poblet també a la vora del llac molt mes barato anomenat El Remate. Nomes baixar del minibus, va venir a assessorar-nos el típic guia turistic espontani, d’uns 80 anys, que ens va acompanyar amunt i avall fins que vam escollir hotel. Era una pensió familiar just a la vora del llac i les vistes impressionants, sobretot a l’hora que vam arribar, que tot just es començava a pondre el sol. Davant mateix tenia un moll amb una cabana des d’on podiem nedar en aquelles aigües cristalines.
Al mati següent vam llevar-nos a les 5h del mati per agafar el primer col·lectiu cap a Tikal, així podriem visitar les runes sense turistes i amb la llum de la matinada. I aixi va ser, vam poder contemplar un cel de colors rosats i violetes, i despres de caminar uns 15 minuts per la pura selva vam trobar-nos completament sols enmig de dues monumentals piramides maies a la Gran Plaza. Durant tot el mati vam passejar per les runes, pujant a les piramides, observant la vista des de dalt amb els temples sobresortint entre les palmeres i les caobes i sentint els crits dels micos i la crida d’algun jaguar proper.
Cap a les 12h ja començava a haver-hi molta gent i vam marxar cap al nostre hotelet per passar la resta del dia. La senyora de la casa ens va deixar el kayak i el David va sortir a remar amb uns colegues alemans que també s’allotjaven alla. Aquella mateixa nit vam sortir a passejar pel poble amb el frontal, ja que la iluminacio es bastant escasa. De cami vam passar per davant d’una mena de missa. Aquí la religio mes estesa es el cristianisme evangelista i normalment els predicadors reuneixen al poble i criden amb els seus microfons autentiques barbaritats que atemoritzen i deixen als oients estupefactes. Vam passar de llarg perque no ens inspirava bon rotllo aquell ambient i finalment vam trobar una paradeta on vam sopar 10 empanades de pollastre i una beguda per 15 quetzals en total, 1 euro i mig…
El dia següent el vam passar sencer en autobusos. Primer des de El Remate cap a Flores i des d’alla cap a Coban. Vam arribar a Coban ja de nit i cansadissims despres de tantes hores de viatge i vam pactar un preu per marxar el dia següent a Semuc Chan Pei.
Una de les coses ben certes en aquest viatge, es que el primer preu que et donen per qualsevol cosa sempre es tres vegades mes car que el real nomes pel fet de veure’t la cara de gringo, pero ja hem apres a regatejar força be i el cert es que vam pagar molt menys que els americans que van fer l’excursio amb nosaltres. Venir a un pais aixi i no parlar espanyol es un problema precisament per aixo.
El dia es va aixecar bastant gris i despres de 2h de trajecte vam arribar a Semuc Chan Pei. Els ultims 20km van ser per una carretera de terra que recorre les muntanyes i les aldees indigenes que hi viuen. Anavem en una furgoneta que increiblement va poder pujar i baixar sense gaire problemes aquell terreny. Quan vam arribar, vam trobar-nos amb una reunio de camperols indigenes on hi havia unes 300 persones que parlaven sobre algun problema amb l’alcalde de la zona. El dia era força gris i començava a ploure.
Semuc Chan Pei es una formacio natural on el riu s’endinsa a la terra i fa uns 200 metres subterranis mentre a la superficie hi ha una serie de “pozas” d’aigua transparent. El David va pujar al mirador mentre jo vaig estirar-me a la vora de l’aigua a llegir i despres va nedar en aquell entorn meravellos. Jo no portava el calçat adequat per caminar i el dia fred no m’invitava gaire a banyar-me… Poc despres va començar a ploure amb força i el chofer ens va apresurar per marxar abans que la situacio empitjores. De fet, el cami de tornada va ser complicat, ja que les rodes relliscaven al fang i la furgo no podia pujar les pendents. Vem baixar i empenyer la furgoneta i vet aquí que ens vam trobar corrent descalços sota la pluja enmig de la selva. Finalment vam arribar de nou a Coban i vam poder dutxar-nos amb aigua calenteta i dormir bastant d’hora.
A l’endema vam agafar el primer autobus cap a Ciudad de Guatemala, bastant luxos comparat amb la resta i vam trigar unes 5h en arribar a la capital, tot i que nomes hi han 130km i el conductor conduia molt rapid (moltissim!)
Un cop alla, vam trucar a l’Angie (la fundadora i directora de Casa Guatemala) , que ens va enviar un chofer a recollir-nos.
A casa de l’Angie estem des d’ahir, que ens tracta com reis i adora al David. A la tarda vam anar a una reunio al despatx d’una enginyers amics on vam discutir el pla d’actuacio per la nova instalacio d’enllumenat exterior de l’orfenat i vam poder resoldre molts dubtes sobre tipus d’instalacio i presupostos. Tota aquesta informacio es el que estem treballant intensament des d’aquí per poder enviar-la a la persona de contacte a la UPC, que es qui pagara i realitzara el projecte en un plaç d’entre 6 mesos i 1 any.
Una de les coses curioses que vam extreure d’aquesta reunio ve del tema del presupost. Fent numeros sobre el material necessari per fer tota aquesta instalacio vam comprovar la diferencia enorme de preus respecte a Europa. Aixi es obvi que es molt millor comprar el material aquí en comptes de que ens l’enviin des d’Espanya. Fins aquí tot clar. La qüestio, segons explica l’Angie despres de molts anys d’experiencia, es que el pais que ofereix la colaboracio i el finançament sempre insisteix en enviar el seu propi material. Es veu que es una qüestio d’imatge i de patriotisme, pero quan es mira des de l’altra banda, des de dins, es fa molt evident l’absurditat de tot aixo. En aquest cas concret per exemple, el cost de tot el projecte amb materials propis es d’uns 23.000€ en total, mentre que els diners que es pot arribar a gastar la UPC per voler fer-ho absolutament tot (fins i tot enviar els tornillos!) pot arribar als 180.000€!!! Ahir a la reunio ens estiravem dels cabells pensant tot el que es podria fer amb aquests diners…
Un cop acabada la reunio vam xerrar sobre la situacio de Guatemala, a nivell d’educacio, seguretat, sistema policial… En resum, tot es un caos, i tot i que hi ha una part de la poblacio amb estudis, idees i ganes de millorar, la gran massa del pais no ha rebut cap tipus d’educacio, l’ambient general es d’inseguretat total i el sistema policial es corrupte fins a limits inimaginables. Si la justicia i la policia d’un pais no funcionen es impossible sortir del forat. En un dels autobusos vam veure com la policia feia baixar a immigrants ilegals d’Honduras i minuts despres i a canvi de diners els deixava continuar el viatge. Un dels enginyers ens va explicar que a la seva filla l’havia asaltat dues vegades la mateixa persona i quan la policia el va agafar li van dir que com que la justicia no faria res, li oferien la possibilitat de portar-lo on ell volgues perque ell mateix se n’encarregues… La veritat es que aquí a la capital es respira molt mal ambient, totes les botigues tenen reixes i has de demanar des de fora el que vols, a tot arreu hi han vigilants privats armats amb rifles enormes… de manera que nosaltres no sortim de casa per res i dema mateix marxem. Quan vam sortir del despatx, l’enginyer ens va portar a casa en un BMW despampanant, es a dir, que durant unes hores vam coneixer també la classe alta de Guatemala.
Definitivament hem arribat a la conclusio que haurem de tornar a Casa Guatemala per prendre unes dades que falten, aixi que dilluns anirem a Santiago per resoldre el tema de l’allotjament i presentar-nos davant d’aquella gent i tornarem uns dies a Rio Dulce, de nou a la Casa.
Mentre escric, estic sentint els passos d’una processo que passa pel carrer on estem, comença la Setmana Santa…