Costa Rica...Pura vida

Jo sempre havia pensat que aquesta frase "Pura vida" era el reclam turistic que feia servir Costa Rica, com un slogan que donava a entendre la bellesa natural del pais i la qualitat de vida aqui. De fet, temps enrere jo mateixa m'havia sentit atreta per aquestes paraules i sentia que volia venir. Pero estava equivocada, no es una questio d'imatge exterior sino que aquesta frase la fan servir els ticos en la seva vida quotidiana i ho vam poder comprovar rapidament.
Un cop passada la caotica frontera entre Nicaragua i Costa Rica, el primer que ens va dir un home que ens va veure caminar amb les motxilles va ser: Pura vida!, que era com dir-nos: Que vagi be!. Tambe al bus cami de Liberia, la primera ciutat important que ens trobavem, un noi que entrava li va preguntar a un altre: Como estas?, i ell va respondre de manera natural: Pura vida!. Aquest es el significat i l'us real d'aquestes boniques paraules.

Ens disposavem arribar fins a Puntarenas, d'on surt el ferry cap a la Peninsula de Nicoya, pero se'ns va fer tard i vam haver de fer nit a Liberia. A la terminal d'autobusos vam coneixer un grup de motxilleros que es trobava en la mateixa situacio que nosaltres, aixi que tots plegats vam buscar un lloc per dormir, vam trobar un hotelet a prop i vam agafar tots sis una habitacio, cosa que ens va anar molt be perque els preus ja es notaven molt mes alts que a altres paisos.

Estavem als afores i no hi havia gaire a fer, pero vam anar a comprar algunes coses a un supermercat proper. La nostra sorpresa va ser que en tornar a l'hotel hi havia molta gent, tots ticos, i tenien montat un karaoke. Cantava una dona en aquell moment i ho va fer tant be que en acabar em vaig acostar a felicitar-la. Em va convidar a seure a la seva taula on estava amb el seu marit i un senyor amic de la parella. A partir d'aquell moment es van mostrar totalment hospitalaris, em van convidar a una cervesa i em van animar a que cantes, cosa que vaig fer encantada. El propietari del karaoke em va presentar a tots com una visita provinent de la Madre Patria i quan va acabar la canco algunes persones es van acostar a saludar-me. En tot aixo el David ja s'havia unit a la festa i a mes de convidar-lo a ell tambe a una cervesa, ens van oferir esmorzar el mati seguent a casa seva. Vam passar una nit molt divertida cantant, ballant i escoltant les seves histories i punts de vista del seu pais.

Finalment no vam esmorzar amb ells ja que al mati sortiem en un altre bus cami de Puntarenas. Ens esperavem trobar un poble bastant turistic i amb bones infrastructures, pero el fet va ser que vam trobar-nos a un lloc bastant deprimit on tots els que ens vam creuar estaven borratxos, homes i dones. Treient-nos de sobre uns quants d'ells, vam arribar al port i vam embarcar-nos en direccio a Nicoya. Al ferry mateix vam contractar el bus que ens portaria fins a Santa Teresa, el nostre desti final, on haviem decidit parar i fer temps fins a l'arribada del Mendoza, fent surf i descansant.

Teniem una imatge preconcebuda d'una Costa Rica massificada pel turisme i molt desenvolupada en aquest sentit. Pero resulta que Santa Teresa tot i ser una de les millors platges del mon per practicar el surf, es un indret remot, accesible nomes per una carretera de fang i forats, on la selva arriba a unir-se amb el mar. A mes aquesta epoca es temporada baixa i ens hem trobat amb una magnifica platja totalment deserta nomes per nosaltres.

Tenim una caseta a uns 100m del mar totalment envoltada per la selva i la unica persona a prop es un afroamerica d'Orlando, el Sidney, que ha vingut a fer surf en solitari. Tot aixo ens fa sentir en un lloc exotic allunyat de tot, on passem els dies placidament llegint o escrivint a l'hamaca i sentint dia i nit els ocells tropicals, els crits profunds d'algun mico o les passes d'una enorme iguana i la remor de les onades al fons. Mai haviem passat tantes hores sense fer res, nomes gaudint de tot aquest espectacle de la natura i aquesta pau i intemporalitat que hem fet nostres, fins al punt que no sabem mai quin dia de la setmana es.

El David continua incansablement practicant surf amb la seva taula. Es bastant dificil progressar amb ella, ja que es petita, mes apropiada per persones amb un nivell mes alt. Per aixo hi ha dies que es desespera i la vol llencar, pero al dia seguent aconsegueix un nou avanc i es tot un exit.

Passats uns dies han arribat mes veins amb els quals fem vida de familia i ens fem companyia mutuament sopant junts, compartint la tonyina acabada de pescar o el David jugant interminables partides d'escacs amb el Sidney, i finalment la nostra visita mes esperada: el Mendoza! carregat d'embotits i cola-cao que ens han sabut a gloria despres de tant de temps d'arros i frijoles. El David mira de donar-li algunes llicons de surf aprofitant la calma que hi ha aquests dies al mar, despres de varios dies de grans onades i perilloses corrents.

A les ultimes hores del dia es veuen mes surferos a l'aigua que es reuneixen per aprofitar la marea alta i veure la posta de sol, que donada la orientacio geografica d'aquesta punta de la peninsula, es espectacular i pinta el cel de colors vermells i taronges intensos.

Fotos d'aquesta entrada

Torna al principi de la pagina