Malaltia tropical a Nicaragua

Vam sortir de El Salvador en direccio a Nicaragua, havent de creuar una franja d’Hondures, i en 2h estavem a la pitjor frontera que hem passat fins ara. No esta pensada per passar-la a peu i vam haver de caminar moltissim enmig de brossa i porqueria. A mes, vam tenir la sensacio que l’oficial de la frontera de Nicaragua ens va timar al cobrar-nos la taxa d’entrada…
La primera nit la vam passar a un poblet anomenat Chinandega i vet aquí que al mati següent em vaig despertar amb 39 de febre. Vam decidir seguir fins a Leon per buscar un metge alla si calia i cap al vespre vam decidir anar a urgencies, ja que la febre no baixava. L’hospital public de Leon es horroros pero ens va sorprendre que l’atencio medica, les analisis i les medicines que hem van donar fossin totalment gratuïtes… pero un primer diagnostic equivocat: infeccio d’orina. Aixo no em va convencer en cap moment, l’unic simptoma que tenia era febre molt alta i dolor general a tot el cos, tot i que la malaria estava descartada. Al dia següent vam decidir anar a una clinica privada, on vam coneixer el Dr Cortez. Ell va estudiar els resultats de les analisis i ens va citar per dos dies mes tard i veure aixi l’evolucio. Passats aquests dos dies vam repetir les analisis de sang i orina i el metge em va recomenar ingressar a la clinica per rebre suero. El seu diagnostic inicial era Dengue i degut a aixo i la febre de tants dies estava molt deshidratada i tenia la tensio molt baixa. A mes, havia perdut la gana i no menjava be degut a les nausees.
A l’hospital ens van tractar molt be i em van fer analisis cada dia. Un d’aquests va confirmar que definitivament el que tenia era Dengue. El Dengue es un virus que el transmet el mosquit Aedes, que viu a aigües netes i pica durant el dia. La malatia dura uns 7 dies amb febre, decaiment i dolor general i no te prevencio ni tractament.
Despres de 4 dies a l’hospital vaig recuperar els nivells normals a la sang i va desapareixer la febre, aixi que vam poder deixar-lo. Degut a tot aixo vam fer molt poc turisme a Leon, el David nomes va deixar la clinica per dinar i sopar i comprar-me algun capritxet, de manera que l’ultim dia vam voler visitar el museu de la guerrila sandinista. El Dr Cortez ens havia donat llargues xerrades sobre la historia de la revolucio a Nicaragua i sobre el seu passat sandinista.
De Leon ens vam dirigir a la preciosa ciutat de Granada, a la vora del llac Nicaragua, el mes gran de centreamerica i l’unic a tot el mon on viuen taurons d’aigua dolça. Granada es una ciutat colonial que es conserva en perfecte estat i que compta amb una estructura de placetes, esglesies, rambles, casetes de colors i cotxes de cavalls que la fan semblar un decorat.
Des que hem entrat a Nicaragua ha començat la temporada de pluges i la sensacio es de calor extrema durant el dia i pluja tropical cada nit.
Despres de passar un dia visitant la ciutat i de veure varies agencies que oferien tours per anar als volcans propers, vam decidir que la millor opcio era llogar una moto. D’aquesta manera podriem fer varies activitats en un dia al nostre ritme i molt mes barato que amb un grup organitzat.
A primera hora del mati vam anar fins al volca Masaya, tambe conegut com La Boca del Infierno. No es gaire alt, pero es troba al mig d’una gran plana i te un crater enorme i profund en actiu. Els conquestadors espanyols fins i tot hi van colocar una gran creu a la vora del crater per evitar que en sortis el dimoni! La vista del gran forat es espectacular pero no s’hi pot estar gaire estona degut als vapors de sulfur que emanen del fons.
Despres vam visitar el poblet de Masaya i el seu mercat d’artesanies. Aquest poble va ser el primer en aixecar-se en armes contra el somocisme i on va començar tot el moviment guerriller amb la invencio de les bombes caseres fetes amb polvora, alumini i cargols que va ser l’arma mes eficaç de la guerrilla.
La següent visita va ser el parc del volca Mombacho, on vam practicar el canopy. Aquesta activitat consisteix en un recorregut que uneix les copes dels arbres amb cables d’acer i on et vas deixant caure com en una tirolina d’arbre en arbre. Es una manera molt bonica de disfrutar d’una passejada per la selva a 40m del terra, a l’alçada dels micos i sobrevolant els arbres mes alts.
En sortir del parc del Mombacho ens vam endinsar gracies a la moto per un caminet trialer que ens va portar fins a la Laguna de Apoyo, formada a la caldera d’un dels craters. Alla no hi havia ningu mes i ens vam sentir totalment envoltats per la natura en un silenci d’ocells tropicals i els petits batecs del llac.
Tornar a Granada va ser tornar de nou a l’ambient turistic que tenen algunes zones i que provoca les tristes separacions entre el turista ric en grups i els nens que esperen per menjar el que sobra als plats o el pobre local que volta i viu de vendre la seva artesania a un preu irrisori.
Nicaragua es un pais de natura exhuberant i persones somrients que amaguen mirades tristes i vides dures.

Fotos d'aquesta entrada

Torna al principi de la pagina