Les onades de la revolució

Despres de Granada el nostre objectiu era la illa d'Ometepe que es troba al mig del llac Nicaragua i es la illa mes gran en un llac d'aigua dolça del mon.
Tot i que des de Granada existeix una connexio en ferry, que triga 9h, per anar-hi vam agafar un bus fins a Rivas i des d'alla una petita embarcacio. Durant el trajecte d'una hora ja vam poder veure els seus dos volcans que sobresurten, el Maderas i el Concepcion que estan units per un istme de roca volcanica. Ometepe ha representat durant anys un lloc de reclusio d'intelectuals i artistes bohemis on hi trobaven l'equilibri total amb el medi convertint-se en un desti famos per hippies arribats de tot el mon. En l'actualitat encara s'hi poden veure bastants i es dediquen a cultivar els seus aliments i recollir herbes medicianls.

La vegetacio que s'hi troba es abundant, cosa que vaig poder comprovar escalant el volca Concepcio fins als 1200m, ja que a partir de alla no es segur degut a que es troba en constant activitat. Durant la caminata de 7h vam travessar tres tipus de vegetacio totalment diferenciats: bosc sec, bosc humit i bosc tropical; com tambe vam veure tot tipus d'ocells i innumerables micos jugant i descansant en la seguretat que els proporciona l'alçada dels arbres.
Una tarda vam pensar a llogar una moto per apropar-nos als 3 o 4 punts d'interes de la illa: la Laguna Charco Verde, la platja de Santo Domingo amb les finques de plantacions biologiques i els petroglifs que hi ha per tota la illa, resta de l'antiga civilitzacio que l'habitava, els Nahuatl.

Despres d'Ometepe voliem anar a donar-nos el nostre primer bany en aigues del Pacific i tambe aprofitar els preus mes economics que te Nicaragua per fer lliçons de surf. El poble escollit va ser San Juan del Sur, un antic poble de pescadors que s'ha posat molt de moda entre el surferos per les dimensions de les onades que trenquen en les seves platges.
Nomes baixar del bus vam percebre l'ambient surfero: gent amb les taules pel carrer, botigues i cartells... pero d'altra banda sense deixar de tindre l'agradable caliu d'un petit poble coster. En arribar vam buscar un bon lloc on quedar-nos, barat i a prop de la platja. Al dia següent, despres d'haver vist malhumorat el futbol, vam recorrer totes les botigues on ofertaven lliçons de surf. En totes vam considerar els preus abusius, ens demanaven 30$ per una hora, pero a una d'elles vam trobar una molt bona oferta: 35$ per classes compartides de 4h. El motiu de que el preu fos tan diferent es que la classe la donava un Nica, en canvi les altres eren gringos afincats allà. L'instructor es deia Oliver i al trucar-lo ens va dir que aquells dies participava en un torneig nacional, la qual cosa ens va anar molt be ja que aixi podia practicar jo sol durant uns dies i despres perfeccionar mes rapid amb ell. Aixi va ser com un cop llogada una taula de principiant, una longboard amb les puntes d'espuma per evitar els cops en cas de caiguda, em vaig ficar a l'aigua amb molta precaucio degut a l'intens oleatge que es normal a les platges del Pacific.
Les primeres sensacions no van ser gaire bones, ja que la platja de San Juan es una bahia molt gran i les onades que entren trenquen molt rapidament i amb molta força, cosa molt dolenta per aprendre.

Aquella mateixa nit tornant cap a l'hotel vam tindre una agradable trobada. L'Aaron, la Lindsey i la Anischa, voluntaris de Casa Guatemala, estaven tambe al poble en els seus dies de descans i amb ells vam passar la resta dels dies alla. Curiosament ells no havien vingut a surfejar, pero al veure la possibilitat es van animar i vam estar dos dies mes a la platja del poble intentant aconseguir dominar la taula enmig d'aquelles onades tant salvatges. Mentrestant la Laura i l'Anischa es torraven al sol llegint i mirant els nostres escasos avenços.

En un sopar a l'hotel on ells estaven hospedats vam coneixer un homa gran anglès que havia treballat durant 2 anys de professor voluntari a Bostwana, seguits de 6 anys com a guia de safaris. Ell va descobrir el surf a Sudafrica i des de llavors viatjava pel mon buscant onades. Rapidament es va interessar per la feina que feiem a l'orfenat i ens va convidar a anar amb el seu jeep a la Playa Maderas, una de les inaccesibles platges que queden al nord de San Juan i coneguda per les seves enormes i perfectes onades. Aixi va ser, vam quedar al dia següent a les 6 del mati i vam carregar el Land Cruisser fins als topes: 7 persones i 5 taules i vam enfilar un caminet molt malmes per les pluges que recorre l'abrupta costa de Nicaragua.
Al arribar i veure aquelles onades feia molta por ficar-se a l'aigua, pero gracies a la seva empenta i que a aquella hora encara no havia arribat ningu ens vam atrevir a endinsar-nos. En unes hores el mar es va enfurismar encara mes i ens vam limitar a quedar-nos a prop de la platja.

Al dia següent vam quedar amb l'Oliver al mati deixant a les noies a la platja de San Juan. Ens va portar fins una platja situada 10km al sud anomenada el Remanso. Alla vam trobar unes onades molt constants i ordenades, la classe va anar molt be ja que ens va donar uns quants consells basics per evolucionar mes rapidament.
Durant aquests dies haviem estat pensant la possibilitat de comprar una taula de segona mà peruq ens convenia mes que llogar-la cada dia, pero les que trobavem eren o cares o inapropiades, fins que vam coneixer un frances que es venia la seva a molt bon preu. Era una shortboard amb la qual s'ha de tenir un alt nivell degut a la seva inestabilitat, pero l'oferta era massa temptadora i en un moment ja teniem una taula casi nova per 70€.

Una nit estant a l'hotel vam coneixer la persona que mes ens ha impressionat coenixer a Nicaragua. El Harry, un excombatent sandinista que havia lluitat en la Revolucio.
Es va quedar orfe amb 10 anys i va presenciar la mort del seu avi a mans de la guardia de Somoza. Llavors va anar d'orfenat en orfenat fins que als 15 anys, esclatada la revolta, es va escapar d'un d'ells i el va acollir un esquadro de la insurgencia. Els oficials el van ensenyar a llegir i escriure, a canvi ell desenvolupava feines ordinaries ajundant-los en les seves tasques. No va ser fins als 18 anys, amb Somoza ja enderrocat i la Contra començant a operar finançada pels Estats Units, que li van donar un fusell i el van enviar al nord del pais llindant amb la Mosquitia hondurenya. Alla es on es concentrava el gruix de les forces contrarevolucio en un terreny verge, selva infestada de malaria i tot tipus de malalties. El Harry ens explicava amb orgull com era el dia a dia als campaments i la relacio amb els seus companys de lluita i sobretot les penalitats que havien de passar en un terreny hostil durant mesos sense descans.
Tenia moltes seqüeles fisiques (cirurgia facial per un tret al cap, dos dits de la ma perduts, crisis d'ansietat...) pero el que tenia intacte era la passio amb la que parlava de la Revolucio i dels tirans imperialistes. Es un fervent seguidor de les politiques del FSLN i de Daniel Ortega, actual president del pais, com tambe dels seus camarades Chavez i Fidel, especialment aquest ultim i el seu poble. No es va cansar de repetir-nos que si calia anar a Cuba per lluitar contra l'imperialisme, aniria i s'hi deixaria la vida pels seus germans, com ell parlava dels cubans.
En l'actualitat viu en aquest petit poblet intentant superar les ferides fisiques de la guerra pero amb els ideals intactes i mantenint l'esperança de que els pobles units acabaran vencent la tirania capitalista.

Durant la nostra estada a Nicaragua hem tingut l'oportunitat de coneixer opinions diametrialment oposades, com la d'un altre guerriler que encara no entenia perque s'havia vist enmig de tota una guerra, o la del Dr Cortez de Leon, molt mes esceptica, fet que ens ha permes evaluar el conflicte amb mes objectivitat.

Un dels tristos records que ens endurem d'aquest poble es el fet de que una nit en que havia marxat la llum ens trobavem sopant en un bar amb els nostres amics a la llum de les espelmes. A l'hora de marxar i pagar ens vam descuidar la camera a sobre de la taula, cosa que ens vam adonar en 5 minuts. En tornar al bar la sorpresa va ser que ningu l'havia vist, i aqui van començar els problemes.
Al dia següent vam tornar per parlar amb el propietari, un gringo, perque nosaltres sabiem que la tenia algun dels treballadors i no ens va ajudar de cap manera. Vam dirigir-nos a la policia per posar una denuncia i els oficials ens van acompanyar al restaurant per entrevistar al personal. Un cop en mans de la policia, poc mes podiem fer nosaltres i a mes sentiem una sensacio d'inseguretat despres d'aquells enfrontaments, de manera que vam deixar aquell poble amb mal sabor de boca i la decepcio d'haver perdut totes les nostres fotografies de Nicaragua que haguessin vestit aquesta nova entrada del nostre diari...