dimarts, 29 de maig del 2007

Honduras es amor

Hem deixat Utila enrere en direcció a Sant Pedro Sula, després d’haver-nos d’enfrontar a la decisió més difícil que hem hagut de prendre en aquest viatge. El submarinisme ens ha entusiasmat i Utila i la seva gent ens han enamorat però hem pres la decisió de seguir amb el nostre viatge amb l’esperança de trobar nous llocs i nova gent que ens acullin de la mateixa manera.
Arribant a Sant Pedro Sula hem conegut al Mikel, que es un noi Guipuscoà amb el qual hem compartit dos dies de viatge. Sant Pedro Sula es la capital econòmica del país però també te el trist qualificatiu de ser la ciutat mes insegura de centreamerica. També es coneguda per les seves grans plantacions de banana que antigament controlaven les multinacionals americanes i que a causa d’una gran plaga van emigrar a Costa Rica.
Una de les desgracies mes recents que ha viscut aquest encantador país a estat l’huracà Mitch. En el 1998 l’huracà Mitch va afectar plenament la costa caribenya d’Hondures. Dels seus 5 milions d’habitants, van haver 7000 morts i 12000 desapareguts i mes de 2 milions de desplaçats.

Desde Sant Pedro Sula vem creuar el país en busca del poble de Copán on es troben les runes de Copán. Les runes de Copán es troben a menys de 10 km de Guatemala i constitueixen un dels mes importants jaciments maies de centreamerica. A diferencia de les de Tikal i d’altres runes, a Copán no hi ha grans piràmides que sobresurtin entre la selva ni grans edificacions, però en canvi estan completament esculpides i recobertes d’escultures fins al mes mínim detall. També si troben les esteles, que son una vintena de grans pedres commemoratives amb les figures de personatges fantàstics per una cara i jeroglífics per l’altre. Per tot això es considera a les runes de Copán una de les millors representacions de l’art Maia.
Els reis de Copán tenien per costum construir una nova piràmide directament a sobre de la del seu antecessor, cobrint-la prèviament de sorra i gracies això les mes antigues s’han conservat en perfecte estat i mantenint els seus colors originals.
Segons el que hem pogut llegir l’art Maia significava una expressió col·lectiva amb un sentit Màgic i religiós que tan sols practicaven els sacerdots, però que mai va tenir l’objectiu d’expressar bellesa. El que volien transmetre era una lliçó teològica, i conscienciar al poble per seguir celebrat els seus rituals (inclosos els sacrificis humans) que justificaven la raó de ser com a casta sacerdotal.

Un de les histories que mes ens ha impactat conèixer durant aquest viatge ha estat la guerra del futbol. La guerra del futbol entre Salvador i Hondures es una de les guerres mes absurdes que ha conegut el segle XX. En el 1969 la tensió havia crescut entre els dos governs a conseqüència de dos partits de classificació pel mundial. En el primer partit els seguidors Hondurenys havien fet perdre el partit a El Salvador i el salvador s’ho va prendre com un agravi nacional. En el partit de tornada els seguidors salvadorenys van pràcticament linxar als jugadors hondurenys i van haver de ser escortats per l’exèrcit fins a la frontera. L’intercanvi de declaracions insultants dels respectius presidents va provocar la mobilització de tropes i el bombardeig de les principals ciutats dels dos països on la majoria de combatents eren camperols pobres allistats a la força. El conflicte nomes va durar 100 hores però va deixar un balanç de 6000 morts, 20000 desapareguts i 50000 persones sense llar, agravant la difícil situació econòmica que tenien i tenen ambdós països.
Una de les ultimes coses que volíem veure abans de deixar Hondures era el poble de Gracias. Gracias a Dios (tal com surt als mapes) es un poble muntanyós al costat del parc nacional Celaque on s'hi poden trobar especies d’ocells incloent al Quetzal i es poden fer excursions pel bosc. La veritat es que el poble ens va decepcionar molt i vam viure una sensació d’inseguretat. Per això al dia següent vem decidir marxar cap a El Salvador creuant la frontera de El Poy i deixant enrere a Hondures i la seva moneda la Lempira, que deu el seu bonic nom a un gran heroi indígena mort en la conquesta espanyola.

Fotos d'aquesta entrada

Torna al principi de la pagina

1 comentari:

Anònim ha dit...

guasssssaaaaaaaa!!!!!
Tombairorts!!! ja veiem que us ho aneu passa rebé, aquest viatge és una triunfada i em el que aneu enviant i explicant feu que ens trobem dintre la vostre pell. Estem un pèl lluny, però gràcies al internetteee, "va y se la mete"(made in Palau), podem seguir tot el recorregut. Prieto, el Palau ja treballa, ha canviat d'ofici: de lampista a camioner (camión con mucha pluma, però no maricón). Bé, per aquí tot igual, anant pujant la casa, treballant i preparant-nos per les festes majors que ja comencen. Salud, RIUEU molt i carpe diem. Palau i Anna