El Canal dels panamenys

Després d’un trajecte esgotador de 18 hores i temperaturas siberianes per l’exagerada potència de l’aire acondicionat, vam arribar a Ciutat de Panama a mitja tarda. Ràpidament vam trobar un molt bon hotel i vam descansar tota aquella tarda per començar la nostra visita al dia següent.
Un autobus urbà ens va portar des del centre fins a la Esclusa de Miraflores, travessant les diferents fesonomies de la ciutat.
L’Esclusa de Miraflores es, de les tres que té el Canal, la més propera a la capital i que per tant, rep miles de turistes. Com tots ells, nosaltres vam anar expectants i encuriosits amb aquell enorme mecanisme. Al costat mateix de l’esclusa es troba el centre de visitants on es pot visitar un museu que contempla la història de la construcció del canal així com els projectes futurs. A la ultima planta hi ha una gran terrassa on es pot observar en primera linia tot el funcionament del canal, ja que es troba a tan sols uns metres d’ell. El Canal de Panamà és tant transitat actualment que en qüestió d’una hora vam poder veure creuar tres grans vaixells.
El Canal de Panamà el van començar a construir a finals del segle XIX una empresa francesa liderada per un enginyer anomenat Lesseps. En el disseny inicial va preveure construir un canal a nivell, fent un pas d’aigua artificial que unia els dos oceans entre les ciutats de Panamà i Colon. Els errors de previsió i les grans epidèmies de malària que van afectar als homes que hi treballaven, van obligar a desistir en l’intent i els francesos, ja arruinats van abandonar l’obra amb decenes de milers de morts. L’any 1904 es van signar els contractes de venda que permetia als EEUU la construccio i el futur control del canal per 40 milions $. El nou disseny america es basava en un sistema d’escluses que feien ascendir els vaixells 26m per sobre del nivell del mar fins a la presa artificial de Gatun per despres descendir-los. L’obra va ser inaugurada al 1914 i fins a dia d’avui es mantenen en bon funcionament gran part dels seus mecanismes originals. Els EEUU des de la seva inauguració van ser amos i senyors del canal i de tota la seva zona perimetral declarant-la territori nord-america fins al punt de crear una frontera on es necessitava passaport i on tots els panamenys que hi vivien van passar a tenir nacionalitat nord-americana. No va ser fins al 1974 amb el tractat Torrijos-Carter que EEUU es va comprometre a retornar aquests territoris i la gestio del Canal a Panamà, fet que no es va completar fins l’any 2000. El senat america es va guardar un as a la màniga, afegint una clausula d’ultima hora que permetia que si en algun moment EEUU considerava que el Canal es trobava amenaçat, l’exercit podria ocupar no només el Canal sino tota la Republica de Panamà. Tot aixo ens ha sonat a que el dia que per algun motiu Panamà esdevingui interessant per USA, argumentin qualsevol pretexte per envair el pais…
Aquella mateixa tarda vam passejar pel Casco Viejo, que conserva pràcticament intacta l’arquitectura colonial. Es troba situat just a la punta de la badia i des d’allà es pot veure el que ja anomenen l’skyline de Panamà, el Panamà Nuevo amb els seus enormes gratacels i la llarga cua de vaixells de tot tipus que esperen el seu torn per travessar el Canal. Al Casco Viejo hi ha molta història per recòrrer i nosaltres vam veure entre altres l’Arco Chato, el Altar de Oro, el Paseo de las Bóvedas, l’ambaixada de França –l’única que encara resta a la part vella de la ciutat- i la residència oficial del Sr President de la Republica.
L’Arco Chato es tracta d’un arc de pedra situat a una de les esglèsies, construit a prop de l’any 1600. La seva existència i conservació des de llavors va ser una de les claus per demostrar l’estabilitat sísmica del territori de Panamà en la seva candidatura contra la opció de Nicaragua a l’hora de decidir on es construiria el gran canal transoceanic. La trista anècdota es que l’any 2003 unes obres a l’edifici del costat el van fer caure i avui dia nomes es pot observar una reproduccio de l’antic Arco.
L’Altar de Oro alberga la –catòlica- llegenda de que va ser la única riquesa que el pirata Morgan va respectar en el seu saqueig a la ciutat impressionat per la seva bellesa i simbolisme cristià. No el debien respectar tant en el futur, ja que el que nosaltres vam poder veure era tambe una reproduccio de l’original, magnifica i imponent, però no d’or i diamants com aquella.
Vam deixar la ciutat de Panamà per anar a Boquete, un poblet de muntanya situat a la falda del volca Baru amb els seus 3475m. La idea que teniem era pujar al cim pero el mal temps ens ho va impedir i nomes ens va permetre fer un passeig de tres hores travessant les barreques on viuen els indigenes que treballen als cafetals de la zona. Al dia següent vam agafar un bus cap a la ciutat de David amb la intenció d’anar fins a Changuinola creuant l’espectacular massís de Chiriquí. Des de Changuinola vam agafar una barca que recorre un dels antics canals que feien servir les companyies bananeres i que en l’actualitat s’aprofita com a via de trànsit per arribar a l’arxipèlag de Bocas del Toro.
Un cop allà, des del nostre hotel a Isla Colon vam fer algunes excursions a Boca del Drago per veure enormes estrelles de mar i dofins salvatges i un altre dia un recorregut en lanxa pels cayos dels voltants, on vam poder nedar i fer snorkel en aquella part del gran arrecife caribeny. Va ser en aquesta sortida on vam conéixer tres nous amics, un cop més persones boniques i interessants com totes aquelles que ens hem creuat en aquest viatge. Eren el Decio, un madrileny resident a El Salvador que treballa a una ong i va participar com internacionalista a la guerra a Nicaragua; el Txema, un basc que es articulista del diari d’esquerres “Diagonal” de Madrid i el Jose, un panameny professor d’Historia i Filosofia. Amb ells vam compartir unes cerveses i una interessantissima conversa sobre el present i el futur dels països latinoamericans i dels efectes perjudicials que el TLC (tractat de lliure comerç) amb EEUU comportarà per ells.
Més tard ens van convidar a conéixer un amic seu, el Raul, que té una galeria d’art al poble on exposa les obres que fa conjuntament amb la seva dona i que es el cantant del grup “Trópico de Cáncer”. En arribar a casa seva ens vam trobar que compartia unes copes de vi amb altres amics i ràpidament ens vam trobar xerrant animadament al seu pati a recer de la pluja amb el seu primer disc i la seva veu caribenya sonant de fons.
Aixi, en un d’aquells escenaris inesperats i tan agradables en que tantes vegades ens hem trobat al llarg d’aquests mesos, va transcórrer la nostra ultima nit a Panamà, país que al matí següent deixavem en la nostra tornada cap a Costa Rica.

Fotos d'aquesta entrada

Torna al principi de la pagina