Setmana Santa a Santiago

Finalment hem deixat Santiago Atitlan despres d’haver passat tres setmanes molt intenses.
Durant la Setmana Santa a Santigo hem pogut viure tot tipus d’actes religiosos cristians i indigenes. Els cristians s’assemblen molt a les processons que tenim a casa nostra amb la diferencia del patiment al qual es sotmeten els participants.
El divendres de Sant van fer una processó católica de 8 hores que es tractava de carregar una figura d’una verge que pesava 3000 kilos. La carregaven entre 42 persones que caminaven endavant i enradera recorrent els principals carrers del poble a una velocitat de 4 metres l’hora. Aquesta velocitat tan baixa es deguda a que per cada 5 pases que fan endavant en retornen 4 enrere. El patiment en les seves cares es ben visible i arriben a estar a punt del desmai.

En la processó de dimecres Sant els devots de Maximon van carregar la seva singular figura pel poble fins a la municipalidad on li van entregar tot tipus d’obsequis. A la nit com a sacrifici es reuniexen els joves del poble per fer una penitencia que dura fins a la matinada i tracta de correr amunt i avall un carrer amb una longitud de 200 metres. La figura de Maximon te una llarga història:

En temps de la conquesta espanyola, tretze bruixots es van reunir per crear la figura d’un deu que protegis al poble, Maximon. Aquest deu tenia tanta força i poder que la gent del poble va comenzar a temir-lo i els bruixots van haver de tallar-li braços i cames i mantenir-lo lligat. Es per aixó que la imatge de Maximon es una màscara de fusta que acull el seu esperit i esta preservat cada any a casa d’algun home del poble. Aixó constitueix tot un honor i tots els homes somien tenir a Maximon alguna vegada a la seva vida. Per poder mantenir aquesta tradició indigena enmig de la imposicio del cristianisme, van disfressar la figura de Maximon sota el nom de San Simon i en sentit cristia simbolitza el personatge de Judas. Cada any surt en processo per Setmana Santa i els seus devots li ofereixen tot tipus de viandes i obsequis.

Una llegenda indigena parla tambe de la creacio del llac Atitlan. Tracta de l’heroi cachiquel Utzil que, enamorat d’una princesa Quiche, amb qui el cachiquels estaven en guerra constant, la va raptar de la cort del seu pare. Fugint, cami de la vall de Panajachel, existia un gran desert que la princesa molt cansada no es veia amb cor de travessar.
Utzil desesperat va invocar a un dels deus de les montanyes, qui va transformar el desert en un llac meravellos i va enviar un drac perque el pogues creuar. Un cop a l’altra banda del llac el drac va desapareixer i Utzil va haver de tornar a peu vorejant tot el llac amb les provisions per salvar a la princesa. Va trigar tant que al arribar la seva estimada havia mort devorada pels llops. Desesperat es va tirar amb la princesa als braços per un precipici, al llac.

Durant aquests dies aqui, he tingut la oportunitat de participar en un torneig de futbol local, formant part de l’equip de l’Hospitalito.
Aquest torneig de futbolset que cada any organitza l’esglesia catolica del poble aquest any ha tingut un equip revelacio, el Hospitalito. Quan vem arribar el primer que ens van dir va ser que mai havien guanyat cap partit de tots els torneigs que havien participat. Aixo es degut a que l’equip sempre l’integren una barreja de metges guatemaltecs, que superen els 40 anys i voluntaris gringos, que majoritariament mai han vist un partit de futbol. Aquest any pero s’han fet dos fitxatges que han revolucionat l’equip. Dos fills de treballadors de l’hospital que juntament amb tres americans, un canadenc, els metges i jo hem pogut formar un equip força equilibrat i classificar-nos per la semifinal del torneig.

A Santiago em pogut coneixer molta gent, tant del poble com gringos voluntaris. De totes les histories que ens han explicat, la que mes ens ha copsat es la d’una parella formada per una catalana i un america: la Montse i el Xelany.

La Monste es la coordinadora del projecte PuebloaPueblo aqui a Santiago. Ella va arribar fa 8 anys a Guatemala amb Cooperacion Espanyola i en un principi nomes venia per un mes. Un cop aqui va coneixer al Xelany, un america nascut a Hawai, fill de pares hippies que van arribar al llac Atitlan als anys setanta.El Lany, com li diem nosaltres, es un gringo criat en un poble de majoria indigena que actualment es dedica professionalment a l’artesania de la plata, i es qui ens ha explicat com un conte les histories de Maximon i el llac.

Ells dos s’han construit una casa a prop del llac i viuen una vida tranquila i agradable en aquest indret fora de l’agitada vida occidental.

Gracies al Lany vaig poder pujar al volca San Pedro de 3020m. L’excursio la vam començar a les cinc del mati. El punt de partida era l’Hospitalito on havia quedat amb el Lany i la seva germana Violeta des d’on vem agafar una canoa per creuar el llac a les fosques per arribar a la base del volca. Alla ens esperaven una noia alemana que ha viscut tota la vida entre Ecuador i Guatemala i el seu novio mexica. La caminata va començar amb els primers raigs de sol i va ser molt dura ja que el desnivell a superar es de 1300 metres amb una pendent molt pronunciada.
Sobre les 10h del mati haviem arribat al cim des d’on es poden contemplar unes vistes meravelloses del llac i de tota la cadena muntanyosa que formen els volcans Atitlan, Toliman, Agua i Fuego.

Segons el que em van dir vam estar de sort perque el dia no estava gaire ennuvolat, cosa molt extranya al cim dels volcans. Van passar casi dos hores (entre tiet i tiet), fins que no vam retornar, estona que vaig aprofitar per interessar-me per la situacio politica i social tant dels indigenes de Mexic com de Guatemala, ja que el Lany i el mexica eren uns grans experts. La baixada es va fer molt dura, pero va ser molt interessant, perque vam poder parlar amb els treballadors dels cafetals en la seva jornada laboral. Es increíble veure on arriben a plantar café en aquestes zones. A una alçada d’uns 2.500m que cada dia han de remontar els camperols per un jornal de 35 Quetzals (3.5 €).

Finalment, ja podem marxar d’aquest poble i seguir el nostre camí. La Laura ja ha acabat de traduir la web de la ong, de manera que ara s’obre a un public molt mes gran, tant de donants i padrins com de voluntaris. La Montse ens ha dit que en un plaç d’unes 2 setmanes probablement ja estara penjada la nova versio en espanyol, ja que l’han d’enviar a Estats Units on un altre voluntari s’encarrega del diseny.
L’adreça de la web es : www.puebloapueblo.org

Torna al principi de la pagina